And she is Marta Pico.

 Grau de locura màxim. Despertar-se els matins desesperada per cridar el seu nom. Miquel és el que vull cridar i no em fa vergonya. Vull dir el que pens i no permetré que em calli una panda de subnormals. També vull aprendre a callar quan convé, perquè a vegades el que va en contra d'algú fa una volta de 180º i t'explota a la cara.
 No vull haver-li d'explicar a tot Déu la meva vida, ja que la meva vida és meva o pot ser nostra, però no de tots. Així que, gent empenyada en ficar-se a la meva vida: comprau-vos una vida i a mi deixau-me tranquil·la.
 Vull poder dir això quan i a qui em doni la gana, és a dir, a qui s'ho meresqui. Però sóc na Marta Pico, no sóc així. Jo sóc impetuosa, ben parlada, poc ortodoxa, gens conformista, seguidora dels que es passen les normes pel forro, lluitadora pel que em convé, obsesionada amb l'handbol, friki de la revista ELLE, dormilega depenent del dia, fan de la música en si, amant del maquillatge i desesperada per donar i rebre amor i alegria.
 És ella, és a dir jo. Només mostr el 10% de mi, l'altre 90% s'està quedant enterrat i d'aquí a poc ja no sabré com sóc ni jo mateixa. L'odi, els prejudicis i la moral a -93648549 metres baix terra són el que estan enterrant viva la meva forma de ser. I el pitjor és que em conform, pens que algun dia ho desenterraré i tot tornarà a ser quan com era petita, que m'eren igual els altres i només m'importava ser feliç. El que no comprenc és que quan decidesqui desenterrar-ho ja serà massa tard, hauran enterrat cents de personalitats damunt la meva i no tornaré a ser com abans. Però això s'ha acabat, pens ser jo; na 

MARTA PICO