dijous, 27 de febrer de 2014

 He amado tus pecas, tus ojos y ojeras. He amado la forma que tienes de irte, y de mirarme como si me matases antes de cerrar la puerta. He bailado contigo, he llovido a tu lado, me he acostumbrado a que nunca me acostumbres del todo por ser cada día distinta, pero sin ser otra.
 Confieso que, cuando sonríes, aún me pellizco en secreto para ver si estoy en un sueño; y al final he entendido que no hay suficiente poesía en el mundo para hablar de ti.
 Eres inexplicable, como casi todo lo que nos hace felices. Vas, y vienes. Te paras, ríes, me tiras un beso, tapas tu cabeza con las sábanas cuando duermes, te abrazo por la espalda y me apartas el pelo, me coges la mano y aprietas con fuerza.
 Una vez me dijiste: "los finales felices sólo son para aquellas personas tan tristes que son incapaces de disfrutar de la historia, porque lo importante es el camino, claro". Las vistas, el cielo azul, las nubes, y el olor de la calle después de una tormenta. Tu espalda, tus rodillas y tu barbilla. Tus ojos marrones, como las hojas que se secan en otoño. Tus besos con lengua, tus besos, tu lengua.
 Y cuando a veces estás triste y agachas la cabeza, entonces, me acerco y te digo que estoy ahí, que estoy contigo, en cualquier parte pero a tu lado. Que estamos en esta mierda juntos. Y entonces levantas la mirada, y te brilla, y te juro... te prometo que lo bonito del amor no es amar las cicatrices del otro, sino que la otra persona te ayude a amar las tuyas.

dissabte, 1 de febrer de 2014

I hate...

I hate racist blokes, telling tasteless jokes and explaining where do people belong. I hate ignorant folks, who pay money to see gigs and talk through every fucking song. I hate people in night clubs, snorting coke and explaining where are your going wrong.

Well I hate pointless status updates on Facebook, FYI we were never "m8"s. We pretend to be friends on the internet when in real life, we have nothing to say to each other. Brother I have love for my mother, for good times, for music and my mates. Yeah I laugh, and live and I have love to give; but sometimes all you can do is hate.

I hate them fussy eaters. You cook them fajitas, pizza and chips. I hate stepping outside for a smoke and some guy coughs, like your lungs are his. And I hate the X-Factor, for murdering music; you bunch of money grubbing pricks.

And I hate them magazines, aimed at insecure teens that make ten year old's race to grow up. Hey kids, let's all be anorexic or better, eat chocolate until you throw up. Keep your Hollywood stars, and their stupid cars, and the Bo-tox, that makes them look fucked. Just grow old with grace. Have you seen Cher's face? It looks like it's been hit by a truck.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

*

 It's ridiculous to say that if you love someone you should let them go and, if they come back to you they are yours forever or if they don't then it was never meant to be.
 If you truly love someone never let them go. Your biggest fear would be to lose them. If you love someone you must battle each day to tolerate differences and communicate each others virtues.
Saying it was never meant to be is an excuse to say you couldn't resolve your problems.
Love unconditionally, kindly, but above all moderatly.

diumenge, 23 de juny de 2013

 Sé molt poc sobre la vida, però et diré que res d'això val la pena sense algú que et faci incoherent.

Ni flors, ni espelmes, ni la llum de la lluna, ni totes les estrelles... Aquest és el vertader sentit de la vida: algú que arribi, que t'empenyi a fer coses de les quals mai t'havies cregut capaç de fer, que arrasi amb els teus valors, principis, jo mai, jo què va...

 Suposem que la vida està plena de moltes coses necessàries. Pensem que necessitam roba, una casa, un mirall per poder-nos analitzar... potser, en excés, les coses que ens envolten són totes necessàries; o això han aconseguit fer-nos creure.

 M'importaria poc estar despullada, al carrer, sense maquillatge, ni mirall, ni sabent com sóc per fora. Només sabent que estic amb tu i que avui no necessito res més. Gràcies pels petons, perquè no importa si no tenim massa coses en comú; si no sé ballar o si no et saps les cançons dels meus grups preferits, si a vegades em tornes boja o si et desespero, si sóc un desastre o et demano la Lluna. Et vaig conèixer així, em vas conèixer així; i res de tot això em va importar per llevar-me el casc i llençar-me per primer cop.

 I és que quan estic amb tu em sento millor, perquè sé que tot això val la pena, perquè des que estem junts se'm dibuixen somriures inesperats al rostre; i això és el que importa de veritat. Potser tot això forma part de la vida... i vindran les crítiques; i totes aquelles persones que em dieu que sóc una egoista incapaç de fer res per ningú o mirar més enllà del meu propi plaer; però potser us equivoqueu... potser és que ningú no m'havia fet sentir així, capaç de treure'm de la gàbia o curar aquella insatisfacció crònica.

 I tornaria a fer-ho una i una altra vegada, tot per fer-te somriure d'aquella manera. Potser, al final, després d'haver provat tant, només ens quedi aquella brúixola silenciosa que quasi mai no falla: el contacte dels ulls i el silenci.