Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar i deixar anar una altre mentida a la teva mida. Por de quedar, deixar les paraules a qualsevol calaix per no deprimir-te al fer-te badallar, saber que rumies amb aquella mirada que no se que amaga. Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat, sense recordar el que ens fa viure plegats com si fóssim extranys sentint la rutina arrosegant-nos per dins.
Et veig, el Sol s'amaga entre els meus cabells, em sents i aixeques la mirada. En aquell precís instant tot es tant plàcid i tan clar que em venen ganes de cridar: RES NO M'ESPANTA.
Però no m'és possible. No és possible perque tinc por de tot, sentir aquest pànic
tan sutil i tan boig i no ser capaç de somriure quan dius que m'estimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada