Hores que passen com sempre esperant-te una vegada més, la nit d'ahir m'atormenta. El teu cos blanc, jove i calent sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me; és inútil continuar.
Dies que passen com sempre allunyant-te de mi un cop més. On estaves ahir al vespre quan tenir-te era tan urgent?
Estic cansada d'esperar-te, tu vols destrossar-me, per això és inútil continuar. No sóc més que un joc per tu, et segueixo allà on vas; sóc com un ca perdut. Mesos que passen com sempre, amb dies de vital necessitat ofegar-te entre les meves mans.
Ens hem cremat les mans tants cops com hem necessitat. Hem mossegat la terra sempre que hem caigut. I si mai en algun dia he comès algun error, ara tot el que puc dir-te és que ho sento molt. Però no hem de mirar enrere per poder sentir-mos bé, no hem de mirar enrere per saber tot el que hem fet, perquè sempre ho recordarem. Ara tinc la cara cremada pel vent; També tinc els teus poemes escrits a la meva pell i si un dia et fan falta no pateixis, jo te'ls guardaré, no pateixis, no els oblidaré perquè com ja he dit, els porto escrits a la pell.
Però saps molt bé que cal que anem de pressa, que potser no hi som a temps.
Vam marxar de casa ara ja fa molt de temps; vàrem partir un dia que no feia vent. Les veles no es movien, la mar estava quieta. Anàvem a la deriva, a l'horitzó no es veia res. I totes les promeses que un dia ens vam fer estaven segellades amb la mirada d'aquell que només té fe. Però saps molt bé que cal que anem de pressa, que potser no hi som a temps. La tardor ha arribat i començo a tenir fred. Els dies se'm fan curts i aquests temps són molt incerts; la vida va de pressa i sento com se m'escapa de les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada