Em pregunto en què he fallat, quin va ser el nostre error; però no se mai que respondre. Ja n'hi ha prou; ja basta d'amagar la veritat, de finigir el que no som, perquè la distància entre tu i jo segueix augmentant.
És difícil acceptar que la nostra relació és una porta tancada amb pany i clau, no es pot recuperar un passat sense retorn. Jo ja sabia que era moment de plantejar-nos el final, i així va ser. Ara mirarem de refer les nostres vides, tu volaràs cap el teu costat i jo cap el meu, tractarem de mirar sempre envant i mai deixarem que ens domini la por.
Encara ens queda l'amistat, saps que encara pots contar amb mi pel que necessitis, però vine a buscar-me tu a mi. Queden els moment que varem compartir, la franquesa i la complicitat.
Tenc un record maravellós de tot el temps que em conviscut, no hem sigut inseparables i tampoc hem durat molts anys, però tan mateix ens destroçàvem sense cap contemplació i quan varem perdre les ganes de lluitar ens vam abandonar.
I així s'acabà tot, en un tres i no res, vaig passar de tenir-ho tot a no tenir res. Em vas ensenyar el que era la felicitat de debò i me la vas llevar. Diversió o necessitat? No ho arribaré a saber mai, però he comprès que buscar la resposta seria una tortura constant. Millor deixar-ho així, com a supostos amics. Així ha de ser i serà, estimat MAS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada