la por

 Por, molta por. Entres en aquella sala fosca per a buscar una garrafa d'aigua en plena nit. Silenci, cap so. I, no saps com, essent ja d'una edat mínimament madura, t'envaeix aquell sentiment tan estrany que et fa caminar lentament i t'obliga a mirar a tots llocs abans d'avançar una passa més cap a l'aigua. Busques l'interruptor de la llum i l'apretes, però la bombeta no s'encèn. Continues la teva marxa i, des sobte, un soroll provocat segurament pels teus peus, et fa agafar aire i aguantar la respiració. Et quedes quieta, sense atrevir-te a deixar anar l'aire. És una mica il·lògic, no? Per què mirar tant si no pots veure res? Però tot i així pentines la bugaderia amb la vista, per si de cas. I et fa una mica de vergonya tenir por d'una cosa així a aquestes edats. I penses què és la por? No ho sé, la sentim i punt; mai ens param a pensar què és. No ens imaginam que la millor manera de vèncer una cosa és saber què la forma. Jo crec que la por és ignorància. Incertesa sobre el que vindrà, sobre el que ens espera. Acostumats a veure-ho tot amb llum i claredat, ens desconcertem quan no ho controlam tot. I llavors tenim por. Por a que les coses no surtin com ens les esperam. Però, saps? La por no és cosa de llum o de foscor. No has experimentat por alguna vegada a perdre un amic? Aquell dia en que us vareu enfadar per qualsevol ximpleria i quan vas arribar a casa et vas passar un munt d'estona pensant en ell. No és un amic, és el teu amic. En tants cops que havíeu rigut i en tants de secrets que us havies confiat. Així que agafes el telèfon i marques el seu número de memòria. La por seguia dins teu mentre esperaves a que contestàs, tenies por a que no et perdonàs o a que mai no tornàs a ser com era abans.
 No en som conscients de com el nostre cervell pot arribar a controlar qualsevol reflex del nostre cos. No n'ets conscient, així que simplement notes com se t'enongeix el cor quan cruix el terra de casa teva, i decideixes beure suc de pinya que està dins la gelera. Ja en beuré demà al matí, penses. Demà al matí perquè hi haurà suficient llum en aquesta saleta com per a que puguis controlar la situació i agafar la beguda que més et vengui de gust. I la por ja haurà passat, i tu no hi hauràs pensat. Però no sé si la por és un avantatge o un inconvenient. Sí, és veritat, el temor a alguna cosa ens fa petits d'aquella manera tan brutal, que no sembla gaire beneficiosa, però el fet de superar les pors ens fa grans per dins i valents per fora. I tornes a la maleïda bugaderia el dissabte a la nit a buscar paper de vàter aquesta vegada, i et torna a passar el mateix. El cor et crida, et dóna cops per dintre avisant de que hi ha alguna cosa que no li agrada. Aquesta vegada no pots donar mitja volta i marxar, així que palpes l'estant i agafes la primera cosa que trobes, que no és precisament el paper de vàter. I per tercer cop hi tornes el dimecres, cerques el pijama que ja ha sortit de la secadora i et preguntes per què odies tant aquella saleta. Per què odiem la por? Anem per la vida buscant sentiments diferents i emocionants, però quan ens topem amb el més interessant de tots, fugim. En fugim perquè mai no en serem conscients que el món no és nostre, que en realitat som molt petits. Perquè la manca de confiança ens supera d'aquella manera tan potent, inexpicable. En fugim perquè no la sabem ni definir, la por. Perquè té la capacitat de fer-nos autoconvèncer que no fa falta aigua, ni paper de vàter i tampoc el pijama. El suc de pinya és molt bo.