4938

El temps no va amb piles. Els trens no t'esperen, se'n van. Les gomes es perden. Les paraules són inversament proporcionals a tot el que vols dir. La bateria del mòbil sempre falla quan més la necessites. Les mirades són sense compromisos. Les drogues una forma de vida. La música sol perdre l'interès per les seves pròpies lletres. Les sabates es desgasten. Els somnis sempre arriben tard, massa tard. El passat et fa rebobinar a meitat de la teva vida. Els dies conspiren contra tu. Les besades s'esgoten. L'esperança desespera. Les lleis s'imposen sense venir al cas. Els dilluns són odiosos. Les relacions es destenyeixen i es cau en la rutina. Els compromisos es desentenen. Les bombetes es fonen. La teva maleta pesa més del compte, li has ficat massa records. Els sentiments es confonen. Els semàfors s'avergonyeixen quan els mires. Les voreres estan sempre on menys te les esperes i et fan caure. Les presses no serveixen per res més que per retardar-te. Els moments no són més que instants. Els cans lladren perquè sí. Les persones dolentes són molt dolentes, i les bones no són tan bones. Però la vida segueix passant, com un tren sense cap rumb. I ara intenta pensar en alguna història amb final feliç, com a les pel·lícules, amb aquell amor idealitzat que ens empeny a ser algú millor, a perseguir les coses que volem. I llavors observa't; observa la senzillesa, les mirades profundes, la innocència del no conèixer, la disposició del cor que mai s'esgota... però també observa totes les vegades que has ensopegat i caigut de morros enterra, observa l'error que repeteixes cada vegada, la pedra amb la que traveles cada vegada que se't posa al davant. Diuen que sóc una ànima lliure, que el món m'és igual, qui sap? ningú sap... I ara? Una auto-pregunta una mica estúpida. Aquí estic un altre cop, contant-li a la finestra la mateixa història de sempre. Li estic contant que aquesta tarda els fanals de la ciutat udolen les desil·lusions que es deixen endur per les ombres de la nit. El rellotge de l'església toca una hora en punt però no sé quina. S'ha mig obert una porta i algú guaita, una persona qualsevol, ara ha sortit, de matinada... però no sé a quina hora. És tard i camina amb el cap baix sostenint un paraigües amb les dues mans alhora. Però no plou, són els seus ulls que obliden la humitat del seu cor. Avença a passes ràpides tot i que no té pressa per arribar a cap lloc, ningú no l'espera, "no one in no place". Nota vàries sensacions en el seu interior, tanca els ulls i somriu, encara té forces.