La felicitat és relativa?

No. És una decisió, perquè decideixes a cada moment el que fas i el que vols sentir. Et despertes un matí sentint el bon dia que fa, l'aire fresc i una alegria que no té cap raó de ser, però és. És la felicitat, el matí era igual que ahir però hi havia alguna cosa diferent en tu, l'actitud. Quan entens això i acceptes la teva vida, decideixes ser feliç amb la teva vida a pesar de les circumstàncies. Perquè la felicitat no pot dependre de les persones i dels fets que t'envoltes, del que tens o no tens, perquè tots et poden fallar, perquè tot pot acabar.

És una decisió.

Les decisions no són relatives.

Ens equivocam constantment. A vegades ho fem de manera dràstica, sense pensar amb les conseqüències, altres vegades les conseqüències ens són igual i decidim equivocar-nos. En el primer cas, tenim l'opció d'arrepentir-nos, però és el millor? O el que passa és que no hi ha altra opció? Ens arrepentim per les conseqüències o per voluntat pròpia? Sempre dic que pensar massa les coses no és bo, perquè si després no pasen no ens sentim agust o inclòs ens sentim malament; però pensar-les... és necessàri fer-ho. Una de les raons per les que ens equivocam és perquè no pensam les coses. Però és tan fotut pensar en un futur, en un futur pròxim: demà i que després de pensar-ho tot, el camí es torci per complet, llavors... per què he planejat la meva vida? Per què he pensat amb tot allò?

La conclusió és que estimar-te no vol dir tenir-te i que tenir-te no vol dir estimar-te. Que jo visc en el present i el present de sobte ho compon, descompon i torna a compondre sempre que li ve amb gana, i així des de la vida fins a la mort.