dijous, 8 de desembre del 2011
La pel·lícula ha començat
No es pot tornar enrere. S'arriben a cometre milions d'errors i beneitures al llarg de la pel·lícula i, segurament no hi ha ningú que l'acabi veient excepte els actors que participen en ella. Al llarg de la pel·lícula els errors i beneitures es van solucionant... o no, i tot va canviant amb el temps... o no. Però això continua i mai no atura. I has de treure forces quan és difícil que existeixin, sobrevius a tot i te n'adones de que fa falta tota una vida per aprendre a viure. Mai t'has sentit com si sabessis que el temps està passant per davant dels teus nassos i tu no tens ni ganes de moure't? Potser ni senyor amor ni santa felicitat apareixen molt sovint per la teva vida, però aquí ets, aquí estàs. Passa el temps i costa que tinguis ganes de moure't amb ell. Anys intensos, mils de coses viscudes i tot queda allà: dins el teu cor. Poden romandre en el costat més oblidadís o en la part més profunda, on el moment que es queda allà guardat hi serà sempre, o al menys una part d'ell s'establirà i quedarà immobilitzat per sempre més. A vegades quan passen els anys es perd la il·lusió, a vegades, però no se'n va tota, sempre queda alguna cosa que ens fa seguir drets i rectes, i tota la força que ens fa seguir es suma i segueix. Si es que les emocions, els sentiments... tot el que sentim es presenta sense permís. "Quina vida més trista!", dirien alguns; jo penso que potser no és tan trista, potser... i mentre tot segueix, ja han passat tretze anys. Estic entre el nou i l'usat, entra la muntanya i la platja, entre el matí i la nit, entre fora i dins, entre el puja i el baixa. Estic entre el primer i el segon lloc fent equilibris sobre aquesta prima línia roja com la sang que separa ser i estar. Estic amb i sense ganes, eufòricament reprimida, estic entre la riallada i les llàgrimes, entre l'espera i la desespera. Estic amb els nervis encongits dins l'ànima i la impaciència amollada corrent al nostre voltant com si el món s'acabàs ara, amb el cap ben alt però el cor ben amagat perquè ningú no el pugui ferir. Estic amb els cabells al vent, els ulls en qualsevol lloc i la ment a la lluna de Venècia. Estic, si m'apures, a cap lloc; però segueixo sent feliç perquè, saps?, per alguna cosa hem nascut, per alguna cosa nosaltres estam aquí i ells allà deçà; i posats a viure... fem-ho el millor que sapiguem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
això diueeeen... :/(L)
ResponEliminai per què no feim cas?
ResponElimina