no vull penjar-me del dolor

He de dir-te que ho sento. Sento haver perseguit la teva essència per tot el meu voltant i haver fet evaporar-se la teva pròpiament autèntica amb passes en fals. Sento haver relliscat en cadascun dels intents en els que hauria hagut de donar la volta, haver caigut contra el sòl, enterra, hauria d'haver caigut de morros i no contra els teus morros. Sento enyorar la teva expressió, perquè és una lesió que només es calma en veure-la de nou i que s'aviva més intensament quan te'n tornes a anar. Sento haver-te odiat perquè això no va ser res més que una espurna que impulsà amb major força el sentiment contrari a l'odi quan et vaig destapar. Sento que les cançons em recordin a tu. Sento que les ombres formin la teva silueta. Sento tenir l'horrible sensació de no disposar d'una altra oportunitat i de tornar a perdre-la quan es torna a presentar. Sento notar-te tan enfora encara que estiguis just al meu costat. I segurament tu no ho sents, segurament no et sap greu, ni per penediment ni per sentir-ho, però jo realment, ho sento. Sento no ser la persona impulsiva que intento ser amb la única persona amb qui ho hauria d'haver estat. Sento penedir-me tan sols de les coses que no han arribat a ser i de les que és impossible penedir-se. Sento que tu siguis la única cosa que hagi de suportar passant pel meu cap, amb tota seguretat i inintencionadament, cada dia. Ho sento, et sento.