chimes of freedom

Tocam la nit amb les mans mentre cau la foscor entre els dits. Ens hem abandonat al desamor, a la desgana de viure recollint hores del buit, dels dies que deixam passar i es tornen a repetir, una i mil vegades més, intranscendents, sense petjades, sense alba, sense sol, sense capvespre, sense explosions que irradien alegria. I és que ens hem abandonat dolorosament en la soledat, sentint la necessitat d'amor fins i tot per davall de les ungles. Se'm fa un forat al pit, sento renou, el record no és capaç d'omplir-lo. Com puc tornar a gaudir del temps perdut? He d'interposar el cos fort del desig i l'angoixa i fer-lo retrocedir acovardit i avergonyit per la nostra decisió indestructible? Tan difícil és enviar-se l'orgull per un moment? Ara ja està, qui sap si podrem tornar a tenir el moment que va perdre. No podem recordar el passat quan ja ni tan sols som els mateixos, quan segurament ja hem oblidat on va passar, com va passar i especialment per què va passar.