Bé, aquí em teniu, en un d'aquests dies en els quals les parets se't tiren a sobre.
Sé que sempre hi ha sortida, però saber que tot anirà millor no lleva que em senti feta una porqueria. Passen els dies, els projectes, els somnis... Créixer, encara que sigui solament una miqueta, és adonar-se que la vida no és com vols que fos; tot és molt més complex: responsabilitats, guerres, deures, somnis sense complir, somriures forçats, mentir per no fer mal a la gent que t'estimes, fingir quan saps que et menteixen... mereix la pena fer el que se suposa que has de més vegades del que realment vols?
Per què vaig acabar fent el que tots fan si se suposa que sempre vaig ser diferent? He estat una covarda desfressada de valenta, sols pendent del "què dirà la gent". Amago les meves pors i els meus sentiments per semblar més forta però ja no puc més, és hora d'acceptar les conseqüències i menjar-me l'orgull, perquè avui ho he vist des de fora i he après que potser la clau per ser realment feliç és riure quan puguis i plorar quan ho necessitis; ser honest amb un mateix, centrar-se en l'important i oblidar-se del món; no encegar-se amb els objectius, tractar de relaxar-se i viure molt més tranquil.
Faré el que sigui per trobar solucions als problemes, sé que no sóc perfecta però no em castigaré més per no ser-ho. Vaig a aprendre a dir que no i a acceptar-me tal com sóc. A mesurar el valor i a ser valenta per por.
Que no hi ha malament que per bé no vingui? Això és mentida. Em centraré en l'important, acceptaré que tinc dret a estar de "bajón" de tant en tant ja que estar així és humà. No penso rendir-me en cap circumstància, en cap problema; confio en mi mateixa i sé que sóc capaç de vèncer el que sigui, qualsevol cosa que vingui. Tornaré a caure milions de vegades però sempre tornaré a alçar-me, perquè em vaig adonar que la vida no és malbaratar l'aire fresc, sinó aprofitar-lo. I si no penses fer al menys deixa que ho faci un altre que ho mereixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada