Caic, a poc a poc men vaig, la fisica em captiva i la gravetat m'inclina als teus peus. Caic, i al mateix temps desfaig els nusos que regiren aquest fràgil equilibri meu. Res dura gaire, em moc, no sóc d'enlloc, ni tan sols del meu país màgic d'aire. Mai tornaré a viure, el pes que arrossega la mentida, la trista rutina. Call i sense final jo caic, el món sencer s'estimba contra els vidres dels meus dies. Caic i m'enfons dins l'aigua però la corrent em porta a prop del meu país d'aire. Jo creo un instant, dibuix el meu salt i escric en els espais en blanc. Arribes i ten vas, la vida es desfà invisible en el mar dels anys. Crid sense megàfon, salt però sempre caic. (Caic; Gerard Quintana)
Però per molt que caigui em seguiré aixecant, perquè això és la vida i ja és hora de començar a fer-li front d'una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada