dilluns, 23 de maig del 2011

Bogeria.

 Qual la neu es cansa i es fa tendra, quants desitjos en aquests moments. Quanta vida, quanta primavera... Però jo no puc assaborir-les, no puc canviar de rumb els meus pensaments. Si pogués revuire un cop aquest instant, de gran quan ja ningú recordi com va ser; ho faria sense por i sense inocència igual que aquell que va oblidar que parlo d'ell. Viure de nou al recordar el regust d'un temps llunyà i d'algú que sent "pot ser teva, però fugaç". Ja no saps si feia mal, o era un somni sobrenatural que el destí no em va otorgar. Tu que et perds, que ja no se per on trobar-te; fes i desfés i torna per tornar a allunyar-te; omples buits amb posat de marbre. I jo que veig que lluit però que se m'escapa, se que el temps m'ensenyarà com oblidar-te; però l'espera resulta llarga. Ara ets tu, no ets perds i no se com allunyar-te; encara que potser la culpable vaig ser jo... Què vaig fer malament? Era un somni, jo inconscient. El resultat va ser un premi sense interès, un misteri que ara ja no resoldré mai més; serà que em manca la fe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada