chimes of freedom

 La fosca era molt intensa i, a dos metres no es veia res. Les branques fustigaven la meva cara com si fossin fuets i, fins i tot m'obriren una ferida a la galta. Aviat vaig notar com la suor es mesclava amb un líquid aferradís. La sang em devallava per la galta i vaig fer pressió amb la mà dreta sobre el tall.
 El cap se m'enterbolia; potser per l'ànsia, potser per la por, o tal volta per la preocupació d'haver deixat els meus records sols. Les cames se'm tornaren plom i sentia una rampa que em pujava del taló fins al costat cada vegada que trepitjava amb força una pedra. Sabia bé cap on anava, però encara res no es veia. El silenci era absolut excepte pel crepitar de les fulles seques que trepitjava, fins que m'arribà el soroll sec d'un tret d'arcabús. Em vaig aturar i vaig pensar que disparaven els meus records. No sabia si tornar enrere o seguir, però al final vaig decidir seguir. Ara corria més, respirava fort i pujava el ritme, però vaig topar amb una pedra mal arrelada i vaig relliscar. El turmell va tocar enterra i vaig sentir una punxada malèfica. Vaig caure a terra. El mal que m'havia fet era espantós. Estesa a terra, em vaig intentar aixecar; però vaig tornar a caure. Em sentia desesperada. La foscor, que fins ara havia estat la meva enemiga; era ara la meva aliada. La única opció era amagar-se.