dimarts, 17 de gener del 2012
Em passa des de fa temps, la gargamella se m'asseca i em costa trobar les paraules adequades. Quasi tinc por de que les cames em fallin pels nervis; de travelar, caure a terra i no tenir força per aixecar-me un altre cop; i mentre el meu cor bolca. Últimament no se molt bé què hem passa, tot està fora de si, fora de lloc. Hem perdut el fil milions de vegades al llarg de la nostra història, per què aquesta vegada ha estat diferent? Per què aquest cop no hem tornat a reprendre la història? És igual si era costa per amunt, si hi havia obstacles o el que fos; ho superàvem tot. Els llaços que ens unien eren més forts que el formigó. I ara? El que ens uneix no és capaç de suportar una ràfega de vent, un poc de tempesta és capaç de destruir tot pel que hem lluitat. Però aquí seguim. Sigui com sigui, de la manera que sigui. Alguns t'estimo sonaven falsos, sonaven a "t'estimo perquè m'estimes, si no m'estimassis no t'estimaria, així que estima'm o et deixaré d'estimar". Ho odiava. Odiava tantes coses de tu... però així i tot la meva estima no era falsa, no eren t'estimo perquè sí, eren t'estimo perquè ho he triat, perquè ha sorgit, perquè vas voler, perquè ara sóc jo la que vol i perquè no hi ha millor persona en aquest món. I dir que et segueixo estimant a vegades és fàcil i d'altres no em surt. Em sap greu però és així. Un dia t'odiaré i el següent et necessitaré per ser feliç, no se molt bé què em passa, no sé molt bé què ens passa, ni què ens va passar, ni per què va passar. Se que vull recuperar el que tenia abans, el ser feliç per res en concret, el voler cada dia més i més i el millor de tot: aconseguir-ho. Aconseguir els meus propòsit em mantenia viva, em mantenia en moviment, contenta, millor persona. I ara... no sóc jo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada