ñ

Quantes vegades m'has despullat mentre el teu somriure m'acaricia? Avui tornem a estar aquí, sobre el llit. La música ens envolta i no queda aire entre nosaltres, les nostres mans s'enllacen, es confonen i ens confonem. M'he girat cap a tu per mirar-me als teus ulls; des del teu cos m'arriba la llum i ens dibuixa fent dels nostres contorns un de sol. Ets tan a prop quan et miro que no veig on acaba la teva imatge; potser els meus ossos aixequen el teu esquelet, potser el teu polze recorrerà les meves venes. La teva pell em va gran, però m'agrada sentir com respires en els meus pulmons. Nosaltres som un, potser no som res més que això, potser mai hem estat més que això. Parles, i en els teus llavis em sorprèn la meva veu, però em sembla aliena. Les meves paraules sonen diferents a la teva boca. Ara ja no diguis res, calla't el que sents, deixa que t'endevini. I ara diràs que m'estimes, jo no vull sentir-ho, no vull saber-ho, no necessito saber-ho. La teva suor m'ho crida. M'agrada el teu esforç per donar als meus porus la teva essència. I t'estimo, i m'estimes, i ens estimam. Hem tornat a deixar els nostres cors bategant alhora, al mateix ritme, mira'ls, sembla que se'ns han de sortir del pit; sembla que ha d'esclatar i inundarà els llençols. Què fàcil és sentir-se viu! Però què fàcil és acabar morint, abandonar-se, deixar que les forces s'escapin poc a poc. I aquella càlida emoció, aquell no haver vist mai una alba pareguda. Saber que el sol no és més que una bombeta de seixanta watts, i preguntar-se què dimonis importa que no sigui perfecte. Escolta'm, m'estic diluint entre els teus braços, ja només queda la humida suor que em cridava que m'estimaves.