chimes of freedom

Fas que em vengui abaix, que m'ensorri. És com una relació amor-odi. Odio la manera amb la que fas que sigui jo mateixa a cadascun dels moments que estic al teu costat. Odio quan em mires i dissimules, fent com si no passàs res, però en realitat sí que passa. Sí que passa, i aquella és la raó per la que m'ensorres. Odio que intentis dir mentides, no saps mentir i t'enxampen fàcilment, no sé per què ho intentes. I saps què és el millor de tot? Que no ets capaç de viure sense mi. Saps que sense la meva essència no ets res, i això t'espanta. T'espanta el fet que me'n pugui anar de la teva vida, i deixar-te sol, amb ningú al teu voltant, perquè se que si jo t'ho demanés ho deixaries tot, faries qualsevol bajanada per fer-me feliç, i inconscientment, això hem fa feliç. Així que només afegiré una cosa: covard! Covard per no dir el que sents a cada moment. Covard per no contar-me que se't surt el cor per la boca quan em veus. Covard per no cridar-li al vent les cinc lletres del meu nom. Covard per no demanar que t'aguanti quan sóc al teu costat perquè et tremolen les cames. Sí, ets un covard i no fa falta que ho intentis negar, arma't d'una mica de valentia i per variar digue'm el que sents d'una vegada per totes.