chimes of freedom

 El cos que habito prega clemència, es mossega les unlges i omet el transcurs de les pàgienes del calendari que l'han fet morir de ràbia, d'avorriment o de pecat. Potser ens matam a diàri. Avui he pensat que la mort ha d'ésser dolça i que tal volta per això no l'hem de témer. Ha estat una gran nit, si senyor; i no pel que he somiat -dormida i desperta-, no perquè s'obrís una esquerda entre la por i la meva força capaç de demostrar que per dins sóc forta. Serà que he estat repartida amb quasi totes les meves persones preferides de l'illa i també les que no són de l'illa. Amb les que he brillat i aguantat, menjat i begut massa, i sobretot... xerrat. Serà que al final, mentre m'acomiadava d'aquest costat de l'univers he decidit que ja no em fa tat de mal estar aquí quan ells no hi són, és necessari, la vida va més enllà del meu escenari. Sóc la única que, quan li demanen si ha viscut, no pot evitar riure i contesta que és el que intentam practicar tots els habitants d'aquest món quasi cada dia? Encara que fugi i m'amagui, encra que senti i a vegades pensi que no ho faig. No sóc la que crec que sóc perquè ni tan sols sé qui escriu coses absurdes després d'arribar a les tantes de la matinada a casa encara que mori de son. Tal volta és el miratge d'alguna cosa que vaig deixar abandonada en un altre estat, en una altra vida. En fi, que és igual el que cregui, si ens inventam cada dia una història diferent en aquest extrem de l'espectacle de carícies fermades a les mans i mentides cosides als llavis.