diumenge, 4 de març del 2012

fuck*ng pride

I de sobte t'han entrat ganes d'abraçar a la teva mare, donar-li una besada i dir-li que, malgrat tot el que heu passat, l'estimes, i saps que ella a tu també. Però no pots. Alguna cosa t'ho impedeix. Estàs confosa, sents un pes però no saps de què és, no saps si és el pes del guix que portes a la cama esquerra o el pes del teu orgull de més de mil tones. Aquestes tones que t'han ensorrat milions de vegades són les mateixes que t'han impedit pujar a trens, metros, taxis i autobusos; són les tones que han fet de tu una persona pobra, sense res que et faci especial; una d'aquelles persones amargues, infelices, insípides. De sobte t'han tornat a entrar ganes de desaparèixer però no saps per què. Li fas voltes i no li trobes cap raó a la teva solitud, penses i penses però no la trobes. Tal volta sigui el teu egocentrisme o les teves ganes de controlar-ho tot, però no crec, bé, qui sap. El que si saps és que l'estimes i aquelles tones no et deixen demostrar-ho, aquell munt de tones han fet que el somni que aquell dia va ser possible avui... en fi, no sigui més que un somni.

2 comentaris:

  1. ja saps diuen, no hay barrera más puta que el orgullo, i tu i jo en som dues víctimes..

    ResponElimina
  2. algun dia deixarem de ser-ho, aprendrem a enviar-mos-lo

    ResponElimina