Quan vaig sentir allò de que em volien arrabassar de les mans el meu objecte més preuat em va sortir el meu jo més feroç. El bipolar que gairebé tots portem a dins. I és que quan m’enfado perdo el control, és com si s’activés alguna cosa en mi que no es desactiva si no dic tot el que penso.
M’activen les injustícies, el dolor dels altres, el dolor propi, les humiliacions i la incomprensió.
I quan m’activo, els meus ulls adquereixen tanta intensitat que fa la impressió que estigui a punt de cometre una autèntica bogeria. Les meves paraules augmenten un o dos tons i no em sento tranquil•la fins que ho trec tot.
En aquest estat gairebé mai aconsegueixo el meu objectiu, però al menys em desfogo.
Sé que podria corregir-ho, però crec que forma part del meu caràcter i m’equilibra.
Així doncs, vaig començar a perdre el control. Vaig començar a vociferar, a intentar que aquell home entengués que el que tenia a les mans era el que em feia persona i no ho podia perdre. Vaig explicar-li que sempre el portava al damunt, que m’aportava seguretat i que no podia desempallegar-me’n de cap de les maneres... Tot i això explicat de la pitjor manera possible afegint-hi insults i renecs. I és que us he de confessar que ja no era jo qui pronunciava aquelles paraules, sinó la nena de deu anys que va prometre que mai perdria aquell regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada