Algú m'entén?

 Ahir tenia els sentits dividits en milions, escoltava per la dreta, mirava per l'esquerra, llegia colors en el cel i tastava gustos nous amb la punta dels dits i de la llengua. Crec que mai havia vist el meu cos en una desconnexió completa, a una desinhibició brutal que comporta una pèrdua absoluta del control de les conseqüències.

El batec em recorda la meva existència, però fa mal quan estreny. Es pot morir de riure?

 Ahir vespre vaig descobrir que es pot dir adéu, però no sempre és el correcte. Deixar-se dur mai ha valgut la pena. Avui continua la tempesta d'essències, avui descobreixo tot el que ningú em conta. Vaig donant passes petites cap endavant -però mai cap enrere-. Em tanco dins una gelera sabent que quan tingui fred i necessiti respirar algú m'obrirà la porta. Crec que m'he tornat mig boja, esperpèntica, disminuïda per constant incoherència. Sóc la meva pròpia droga, el meu mata rates.

Emocions prohibides. Esclava i lliure. Mai eterna.

 Per què perdre el temps amb mi? Sóc un verí. És la meva ment qui somriu, però sempre d'una manera menys intensa del que realment pareix. Caic a la meva pròpia trampa, mossego l'ham i compto fins a cinc abans de sortir corrent sense que ningú em vegi. Però què és aquest renou? Ningú escolta el que realment pensa. Necessito aire i aquesta tarda me l'enduré tot, serà com un kit complet de supervivència, de respiració assistida i sang injectada directament a les venes.