adéu siau

 Tots els començaments són difícils, fins i tot per a escriure aquestes línies. No estic inspirada però em deixaré endur per la tinta que corr per les meves venes com si es tractés de la meva pròpia sang. Avui ha estat un dia dur. El matí ha estat lleuger, com sempre, a l'escola no s'hi està tan malament; però per l'horabaixa tot es complica. Sóc a la meva habitació i escolto la clau obrint la porta de casa, ara sento com es tanca amb una portada i el meu ca salta i mou la coa. Ara és quan comencen els problemes... sé qui ha entrat però no em ve de gust anar a saludar. Només han passat uns segons i ja m'està enviant ordres; no ho aguanto més, la meva millor arma és cridar que odio els seus crits, els seus impediments i les seves ordres. Així al menys em desfogo, encara que no sigui per molt de temps. No puc esborrar-ho del meu cap. Vull ser lliure, viure encara que només sigui un dia sense problemes. Intento fer-me la forta però en un moment crec que m'esvaeixo. El cor batega com no ho havia fet mai, l'odi i la ira es converteixen en els meus aliats; i així, de cop, comencen a solcar unes tímides llàgrimes per les meves galtes però l'orgull em corroeix i desapareixen així com així. Miro els ocells per la meva finestra, fins i tot una simple gavina és més lliure que jo! M'encantaria volar fins no veure el final. Vull desconnectar d'aquest món, tan difícil és?


 Per què vaig néixer? Aquesta pregunta duu al meu cap des del principi de la meva existència i no aconsegueixo rebre cap resposta. Només dic que jo no vaig demanar néixer. Els meus dies estan comptats. Sempre sóc l'ajuda de qualsevol persona propera a mi, però i jo? Ningú recorda que dins aquest cos hi ha un cos moribund que encara batega? Ningú se n'adona que estic ocultant la meva cara vertadera? Duc una màscara perquè ningú se n'adoni dels meus problemes i de les meves tristeses. Pobre de mi, tot ésser humà ensopega dues vegades amb la mateixa pedra però jo ho supero i ho faig cinc vegades. Massa virtut i confiança em fan creure que no tothom és igual, així cometo el mateix error de tornar-me enamorar, i així és com torn a caure. L'amor és com un cicle, t'enamores d'un amor no correspost i t'estima qui no et correspon. Ja no sé si t'estimo realment, crec que t'estimo però n'estic segura de que no t'odio. Massa problemes han pertorbat la meva ment de tarada. Encara que t'estimés seria igual, ja t'he perdut i no sé si tornaré a sentir alguna cosa de tu. Ets quasi un amor impossible. La gent és incapaç d'entendre això però m'és igual. Això és perquè mai han trobat la seva meitat. Jo ja la vaig trobar però... per què ets tan enfora de mi? I per què quan ens apropam tot es complica i ens tornam a allunyar? Serà cosa del destí? M'agradaria desafiar-lo algun dia, que em deixi ser lliure, rompre aquesta cuirassa que ens distancia i estimar-te com el que realment ets i et mereixes.