MARIA GARCIAS

 Després d'aquest any i poc més, el que he de fer és donar-te les gràcies. Has inclòs a la meva vida un plus de rialles que no canviaria per res en aquest món. Puc dir que vas fer de mi una persona envejada, vas fer que tingués persones a la meva vida que realment m'estimaven. No vull saber què seria de mi sense haver-te tingut al meu costat durant tot aquest temps.


 Vas estar amb mi sempre que et vaig demanar ajuda, vas ser allà en els moments de major debilitat. Eres el meu punt de suport; com una biga de casa antiga que evita que el sostre s'esfondri.


 Continuo aquest text formulant una pregunta que fa un temps que ronda pel meu cap: on ets? Ja no ets al meu costat com abans. Què ens ha passat? Sóc una altra o ets una altra? Qui és la culpable i qui és la víctima? Ara és quan me n'adon del que em deies, sí, allò de la distància i la desconfiança. Jo em vaig dedicar a ignorar-ho fent com si res hagués canviat, era el camí fàcil. Ara puc comprovar en primera persona que el camí fàcil no és sempre el camí que ens convé realment.


 Tenen raó els que diuen que les coses, per molt que les apreciem, només es valoren de debò quan un les perd. Ara et valoro i t'estimo amb més força que mai, llavors això vol dir que t'he perdut?


 Per acabar et desitjaré molts anys, gaudeix aquests catorze amb qui més s'ho mereixi de la manera que només tu saps fer. Aquest ja és el segon aniversari que hem passat plegades, espero passar-ne molts més.

"Hasta que el orgullo nos separe, LIGHT∞"