diumenge, 23 de juny de 2013

 Sé molt poc sobre la vida, però et diré que res d'això val la pena sense algú que et faci incoherent.

Ni flors, ni espelmes, ni la llum de la lluna, ni totes les estrelles... Aquest és el vertader sentit de la vida: algú que arribi, que t'empenyi a fer coses de les quals mai t'havies cregut capaç de fer, que arrasi amb els teus valors, principis, jo mai, jo què va...

 Suposem que la vida està plena de moltes coses necessàries. Pensem que necessitam roba, una casa, un mirall per poder-nos analitzar... potser, en excés, les coses que ens envolten són totes necessàries; o això han aconseguit fer-nos creure.

 M'importaria poc estar despullada, al carrer, sense maquillatge, ni mirall, ni sabent com sóc per fora. Només sabent que estic amb tu i que avui no necessito res més. Gràcies pels petons, perquè no importa si no tenim massa coses en comú; si no sé ballar o si no et saps les cançons dels meus grups preferits, si a vegades em tornes boja o si et desespero, si sóc un desastre o et demano la Lluna. Et vaig conèixer així, em vas conèixer així; i res de tot això em va importar per llevar-me el casc i llençar-me per primer cop.

 I és que quan estic amb tu em sento millor, perquè sé que tot això val la pena, perquè des que estem junts se'm dibuixen somriures inesperats al rostre; i això és el que importa de veritat. Potser tot això forma part de la vida... i vindran les crítiques; i totes aquelles persones que em dieu que sóc una egoista incapaç de fer res per ningú o mirar més enllà del meu propi plaer; però potser us equivoqueu... potser és que ningú no m'havia fet sentir així, capaç de treure'm de la gàbia o curar aquella insatisfacció crònica.

 I tornaria a fer-ho una i una altra vegada, tot per fer-te somriure d'aquella manera. Potser, al final, després d'haver provat tant, només ens quedi aquella brúixola silenciosa que quasi mai no falla: el contacte dels ulls i el silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada