chimes of freedom

I ara només em queda la buida sensació. Això és, m'he creat un món propi on tot és perfecte perquè no hi ha ningú. Ningú que pugui xerrar-me o ferir-me. Amagar-se no és la solució. No els feia fora del meu món, em feia fora a mi mateixa. Sempre és la mateixa història: por. Però, por a que? Al rebuig? No. És més complex que això. A la soletat, als canvis... m'aferro amb força a allò que conec des de sempre, sé el que tinc i és segur. Però me n'he adonat tard de que que no és etern, res ho és. Tot, completament tot es pot perdre, i ara jo t'he perdut. Era el moment, i aquesta vegada ha estat un adéu sincer i etern. No sóc ni la meitat del que era, m'han fet massa mal.  Amagar-se i pensar en una altra cosa no serveix de res, i ara tampoc em serveixes tu. He d'espavilar i sortir d'aquesta gàbia que jo mateixa m'he creat. Ara ni tan sols vull xerrar, escriure és molt més fàcil. Buidar el cap de pensaments per perdre'm tranquil·lament en un somni profund i no despertar fins que la tempesta hagi passat. El problema és que avui em fa mal el cap i el dolor no em deixa dormir. És impossible neutralitzar la teva ment, per molt sedat que estiguis recorda que no és un dolor físic i no és tan fàcil per escapar. La foscor em transporta a llocs sense significat vàlid per la resta de la humanitat, aquesta és la seva propietat més peculiar, o potser és la meva. Se m'atribueix la propietat de convertir-ho tot en un pou tancat per records impossibles d'esborrar. Vivint minut a minut però amb la por de que els sentiments floreixin un altre cop i els imagini tan vius com ho varen estar. No vull tornar-me boja, sent un pànic profund per això: confondre'm, mesclar realitat i ficció... tot això són coses que m'aterren. Encara que, al cap i a la fi, què és cert i què és fals? On està la murada que ho separa? Jo la vaig botar ja fa temps, perdent així tota la capacitat d'actuar o pensar així com hauria de fer-ho, de manera lògica i coherent. Ara visc mesclant realitat i ficció, vivint de records onírics, passant els fulls del calendari, veient caure les fulles dels arbres, veient com cada dia tinc més arrues i per moltes cremes que em posi no es pot evitar. No pots evitar que el temps transcorri, és llei de vida. Néixer, respirar i morir, però no viure. Ningú viu, ningú aprofita cada segon, és el que té. Vivim mirant als del costat per seguir amb la inèrcia de la vida. Ens aterra el fet de poder crear el teu propi camí improvisant, així que ens limitam a seguir passa per passa el que ens diuen que és el correcte. Per què no podem posar nosaltres mateixos les lleis que creim correctes en lloc de seguir a peu de lletra el que diuen que és correcte? Per la mateixa raó que tot, per por al rebuig. I ja se que és veritat que ens hauria de ser igual, però siguem sincers per una vegada, que aixequi la mà a qui li és igual no ser acceptat per la gent que l'envolta. Veus? Escriure és facilíssim, complir el que escrius ja no ho és tant, encara que això no vol dir deixar d'intentar-ho.