Que vas aparèixer així, de sobte, quan tots suposàvem que tu no eres ni series mai res per mi. Però saps què? Que tots ens equivocam. I saps què més? Que t'estimo, t'estimo molt i ho sent. Ho sent per no voler que passin coses que ens farien feliços a tu i a mi, que sí, que vull quedar-me amb qualsevol record teu, vull besar els teus llavis que tant fa que em tempten, vull acomiadar-me de tu dient que ets la persona a qui més estim del món; però no, no vull que això acabi malament. No vull que deixis d'estar al meu costat, no vull que les rialles acabin en llàgrimes, no vull veure't pel carrer i no saludar-te, no vull pensar en tu i recordar aquella persona que em va fer feliç però que mai no tornarà a estar al meu costat, no vull veure't i pensar que ja has refet la teva vida, i encara menys mirar-te i sentir fàstic perquè el meu major malson és que arribi un dia en el que tu i jo no siguem res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada