Viure sense somnis és dormir tota la vida

 Què ens queda, si no tenim esperança, somnis i inesgotables ànsies de viure? Només tinc catorze anys, vuit mesos i vint-i-sis dies i l'única cosa que he après és que el món és un cúmul de fems amb periòdiques i diminutes dosis d'alegria que ens porten a l'èxtasi.


 Els humans són caracteritzats per molts factors inherents i propis, com per exemple el fet de pensar, sentir i diferenciar el bé i el mal. Més característiques? Tenir ambicions, aspiracions, desitjos, inclinacions, passions, ànsies, propòsits, projectes, somnis... amb una mateixa peculiaritat, tots es troben al final d'un trajecte.


 Tria un camí i emprèn-lo, avança a petites passes, mai no voltis la vista ni miris allò que algun dia et podria fer mal. Salta les pedres i ridiculitza els obstacles, demostra que amb tu no pot absolutament res ni ningú. Humilia els teus rivals, que s'agenollin davant tu i no siguin capaços de mirar-te directament als ulls.
Recorda la següent frase:

"el creer y el crear están a tan solo una letra de diferencia".

 Fixa un destí i arriba a ell. No hi ha excuses factibles ni errors possibles, la sinopsis d'aquesta història és senzilla: un subjecte i una prova, anomenada camí, pendent de ser superada. Però cal que et comprometis, t'obliguis i et proposis arribar fins el final. Sense enganys ni trampes, el típic "me against the world" el qual només els que estan fets d'una pasta especial són capaços de superar amb orgull i dignitat.


 Jo sempre he pensat que estic feta d'una pasta especial. Sóc seguidora incondicional de lluitar pel que desitjo. Encara que sí, reconec que és vera que alguns pics ho demostro més que d'altres, però què voleu que us digui? Una es cansa quan veu que ho dona tot i no rep res; però això ja és una altra història. El que realment compta ara mateix és que la felicitat no s'aconsegueix a un mercat per un euro i cinquanta cèntims. La felicitat, aquest estat d'ànim de pura satisfacció, cal guanyar-se-la a pols.


 I saps què és el que compon la felicitat? Tots aquells desitjos, grans o petits indistintament, que són capaços de  dibuixar un somriure al nostre rostre; tots aquells objectius, instaurats tant a curt com a llarg termini, que han estat realitzats; tots aquells somnis que, després d'haver estat tema de conversa amb el coixí durant molt de temps, han estat convertits en realitat gràcies a litres i més litres de suor i llàgrimes.
 I val la pena? És clar que sí. El que queda no és només la medalla; els sacrificis realitzats, el patiment suportat i el cansament aguantat formen el camí, i cal saber que és el camí el que fa realment fascinant allò que hem aconseguit.

 El que ens dóna les anècdotes, el que ens modela, el que ens fa ser com som en aquest precís instant; és l’itinerari, no el final. I vull que tothom sàpiga que és el més dur. És el que ens ensenya que res és fàcil, que cal llevar-se la gorra per guanyar-se noblement allò que es desitja. El trajecte és el que ens fa anhelar encara més aconseguir el nostre propòsit; és el que ens fa més forts, tant per dins com per fora. És el que ens obliga a manifestar-nos en contra del que no volem, el que ens força a revelar-nos, el que ens exigeix mostrar la garra i combatre contra enemics, siguin vius o no.

 I els més valents ho fan. Ignoren la por i la possibilitat de ser derrotats. Alcen el cap i caminen, avancen, corren, lluiten i ho aconsegueixen... o no; però sempre amb el cap ben alt segueixen transitant aquest període de temps anomenat vida. Sempre endavant, sempre visualitzant nous horitzons on hissar la seva pròpia bandera. Per ells, jeure està prohibit. A l’única cosa que tenen por és a adormir-se, perquè quan es dorm és quan no es compleixen somnis. Gran paradoxa.