No hi ha nostàlgia més trista que la d'enyorar allò que mai no es va tenir.

 Tots i cadascun dels seus sentiments eren falsos, pobres imitacions als de pel·lícula americana de nois i noies que caminen de la mà per Central Park. Una imitació d'aquelles de botigues de cent pessetes on les manyoples pel forn estan aferrades a les tapes de vàter. Cap organització ni una, igual que al seu cor.

 Enyorava sentir el seu cor accelerant-se cada cop més quan la distància que els separava passava a ser negativa. Enyorava sentir un maleït zoològic cada vegada que travessava la porta d'entrada i li somreia. Enyorava tenir algú amb qui compartir-ho tot, des del poal de les crispetes del cinema a les nits clares en les quals els únics habitants de la Terra eren ells dos i la Lluna. Enyorava estimar, però sobretot sentir-se estimada.

 Enyorava sentir-lo dintre. Sentir com l'escalfor convertia la sang en vapor. Sentir com el cor s'excitava més i més a cada batec fins a convertir-se en una bomba arran de l'explosió.

Tres, dos, u... BUM, FOC, CENDRA.

 On és? On ets? Qui ets? Solia deixar que la imaginació la portés a l'èxtasi, que convertís la ficció en una realitat plena d'eufòries. Finalment, arriba el punt en el qual s'ha donat tant de peu a la imaginació que aquesta es confon amb la realitat. Què és veritat i què és mentida? Massa tard per descobrir-ho... fins ara.

 Volia arribar lluny, ser una triomfadora. Desitjava un d'aquells contes en els quals el noi es juga la vida tot lluitant contra dracs i desafiant ponts de corda i fusta contraplacada que travessen rius, mars i oceans de lava per trobar-se per primer cop amb la princesa. Volia el seu príncep blau, l'enyorava malgrat no haver-lo tingut mai.

 El que no sabia era que no existia. Podria haver-se passat la vida sencera esperant-lo, emocionant-se pensant en com se sentiria quan el veiés... fins avui. Avui se n'ha adonat, no vindrà! Aquell príncep blau a qui ha estat buscant, desitjant i esperant fins ara no apareixerà; mai no arribarà. I és quan veu que tota la seva vida no ha estat res més que imaginació inspirada per pel·lícules Disney.

 Emocions sintètiques que omplen la nostra societat i les nostres vides i fan que ens envaeixi la necessitat de sentir-les. Però quan veiem que no són nostres, quan veiem que no són més que productes de la nostra imaginació mesclats amb els contes que ens contaven quan érem encara més petits, caiem en depressió.

 "Jo vull sentir un zoològic a l'estómac quan el vegi. Jo vull tenir algú amb qui compartir-ho tot. Jo vull sentir-me estimada. Jo vull poder posar nom a l'insomni i a l'amor."

 I és quan, de tant pensar-hi, ens ho acabem creient. Suposo que ningú no s'ha sentit mai així, o sí? Més endavant ho sabré; ara toca imaginar saber-ho i sentir-ho.

 Recorda que res és teu fins que ho tens a les teves mans. En aquesta vida, cal saber diferenciar ficció i realitat. Quan tens problemes per fer-ho, és quan t'envaeix aquell sentiment de nostàlgia per haver perdut alguna cosa, i la nostàlgia agreuja quan descobreixes que allò mai no va ser teu.